M'han atropellat!

Segon post en un mateix dia trepidant.

Sortíem del bar amb ma mare i dos dels meus nebots, anàvem a fer uns encàrrecs.

Carrer Pompeu Fabra, tots els cotxes parats fent cua, travessem, una moto ens envesteix i patapam! ma mare, la noia de la moto i jo per terra. He picat amb el guix a terra i altre cop el genoll dret pelat. La noia de la moto i ma mare només s'han fet alguna rascada.

Ha vingut la policia hi han trucat a una ambulància, m'han dit que millor anéssim a l'hospital a fer una placa per veure com estava el peroné!

L'ambulància m'ha portat cap al Trueta. M'han fet una radiografia. Per sort el peroné no s'ha desplaçat. M'han curat el pelat i cap a casa.

Avui als aniversaris faré un brindis a la salut de tots i totes!

Ressaca

Ahir va ser un dia d'aquells de "battery low".

Dissabte vam anar a un guateque en un àtic (amb ascensor). Pica pica, barbacoa, música i gin tònics!

Fins i tot les meves amigues les crosses es van atrevir a saltar a la pista de ball a moure l'esquelet!

Això si, la tornada cap a casa va ser llarga.

I ahir quan em vaig despertar, vaig recuperar una sensació que feia molt temps que no tenia, la Sra. Ressaca xiulava dins el meu cap!

Sort, que un dia fent la croqueta al sofà ho arregla tot.

I avui ja estic preparada per anar a sopar i celebrar 2 aniversaris.

Temps

Ja no cal que estigui tota la nit de panxa enlaire, això m'ha permès un nou ventall de possibilitats alhora de dormir. Una gran millora.

Avui quan m'he despertat i m'he notat de costat, per un moment m'ha semblat que ja no portava el guix.

Durant una estona, he reflexionat sobre què té de bo tot plegat.

La gran conclusió ha estat, que he guanyat temps. Temps per llegir, escriure, mirar pelis i per avorrir-me. I de l'avorriment n'ha sortit aquest blog!

I avui tindrem una hora més de temps. Hi ha el canvi d'hora.

Aventurilla

Un fet tan simple com anar al metge a buscar la baixa, pot arribar a ser una aventura trepidant. Sobretot si plou i descobreixes que les teves companyes d'aventura, les que et permeten estar dreta i poder-te desplaçar, no són antilliscants.

L'altre inconvenient és que el guix no és gaire amic de l'aigua (comprovat empíricament) per tant cal portar paraigües. La pregunta és, com portes un paraigües i unes crosses alhora?! La prova ha estat superada gràcies a "Sant Miquel" (un altre dia us el presento).

Bones Fires a tots i totes!

I un mes més!

Desprès d'un mes de no poder-me dutxar sola, d'haver de fer repòs, de no poder cuinar, ni rentar plats, ni netejar i farta de la postura del missioner va i el metge em diu: Imma, farem un mes més de guix!

Com que farem! vaig pensar, aquí qui conviu nit i dia amb unes crosses sóc jo! els seus arguments eren: si volia tornar a córrer s'havia de soldar bé! córrer, cada vegada que penso en córrer m'agafa urticària i cada cop que veig les bambes un calfred em recorre el peroné!

Desprès del cabreig inicial vaig decidir que faria aquest blog, si haig d'estar un mes més de baixa per lo menys em distrauré.

Què va passar?

La meva última fal·lera ha estat córrer. Corria 3 cops per setmana, corria acompanyada, corria sola, corria tan com podia! Fins que fa un mes, al carril bici Girona -Salt, en una curva caic, em pelo un genoll i em trenco l'altre.

12 anys amb telèfon mòbil i el dia que el necessites, no el portes. De fet no portava ni mòbil, ni claus, ni targeta sanitària! Odissea per sortir del carril bici i arribar a l'hospital.

Sort que dos dies abans (i encara no sé perquè) vaig decidir depilar-me: cames, engonals i aixelles, perquè una cosa és arribar suada i l'altre, ben peluda!

Em van fer una placa i em van dir que m'havia trencat el peroné! El primer que em va venir al cap va ser la cançó de l'Alaska:

"Bailo todo el dia, con o sin compañia. Muevo la pierna, muevo el pie, muevo la tibia y el peroné; muevo la cabeza, muevo el esternón, muevo la cadera siempre que tengo ocasión."

I partir d'aquí comença el canvi de ritme. De córrer tan cop podia, a tenir les crosses com animal de companyia!